Selecció dels poemes per llegir i comentar al Club de Lectura de l’AA.VV. Santa Pagesa a la sessió del mes de juny de 2025, amb la participació especial de Miquel Àngel Lladó Ribas.
'M'abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?'
Maria Antònia Salvà
La coordinació d'aquesta sessió de Poesia del Club de Lectura la porta Miquel Àngel Lladó Ribas, llicenciat en Filologia Catalana i president d’'Homes per la Igualtat', una associació que treballa per la igualtat de drets entre dones i homes en tots els àmbits de la societat.
És també secretari d'ARCA, l'associació de referència pel que fa a la defensa del patrimoni a l'illa de Mallorca.
Ha escrit sobretot poesia amb títols com ara Illa de Corberana, L'inquilí del gel, o Sota l'esqueix, la tanyada... Ha conreat, així mateix, la narrativa infantil i juvenil (Bagdad, un conte desfet; Deu contes ecològics) i per a adults (Tocar mare, Mai no caminaràs sol…).
En el pròleg de Quadern de Quaresma, l’autora Maria Magdalena Gelabert, diu que Miquel Àngel fa saber quins són els seus referents humans:
- el pare i la mare,
- la seva dona i els seus fills,
- la gent del barri i les persones de ben a prop que, d'una manera o altra, han format part de la seva quotidianitat, de la seva existència.
ÍNDEX dels POEMES
1 “Compàs d'espera”. Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 - 2014)
2 “Desolació”. Joan Alcover (Palma, 1854-1926)
3 “Mucho más grave”. Mario Benedetti (Uruguai, 1920-2009)
4 “Cançó de na Ruixa Mantells”. Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – 1922)
5 “Poemes de passió i enginy". Emily Dickinson (Massachusetts, 1830 - 1866)
6 “Al Borde”. Gloria Fuertes. (Madrid, 1917 – 1998)
7 “Sota la casa”. Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1863 – 1933)
8 “La meva veritat”. Miquel Àngel Lladó Ribas (Palma, 1958)
9 “Camí florit”. Josep Maria Llompart (Palma, 1925 – 1993)
10 “A un olmo seco”. Antonio Machado (Sevilla, 1875-1939)
11 “Plaça del poeta”. Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929- 2003)
12 “Veinte poemas de amor y una canción desesperada”. (Poema 15) Pablo Neruda (Xile,
1904 - 1973)
13 “Unitat”. Thich Nhat Hanh (Vietnam, 1906-2022)
14 “Miratge al nord”. Ponç Pons (Alaior, 1956)
15 “Podries”. Joana Raspall (Barcelona, 1913 - 2013)
16 “Si bastàs”. Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – 1996)
17 “Quatre coses” i “Epíleg” de Maria Antònia Salvà (Llucmajor, 1869 – 1958)
1
Compàs d'espera
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 - 2014)
Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
2
Desolació
Joan Alcover (Palma, 1854-1926)
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
3
Mucho más grave
Mario Benedetti (Uruguai, 1920-2009)
Todas las parcelas de mi vida tienen algo tuyo
y eso en verdad no es nada extraordinario
vos lo sabés tan objetivamente como yo.
Sin embargo hay algo que quisiera aclararte,
cuando digo todas las parcelas,
no me refiero solo a esto de ahora,
a esto de esperarte y aleluya encontrarte,
y carajo perderte,
y volverte a encontrar,
y ojalá nada más.
No me refiero a que de pronto digas, voy a llorar
y yo con un discreto nudo en la garganta, bueno llorá.
Y que un lindo aguacero invisible nos ampare
y quizás por eso salga enseguida el sol.
Ni me refiero a solo a que día tras día,
aumente el stock de nuestras pequeñas y decisivas complicidades,
o que yo pueda o creerme que puedo convertir mis reveses en victorias,
o me hagas el tierno regalo de tu más reciente desesperación.
No.
La cosa es muchísimo más grave.
Cuando digo todas las parcelas
quiero decir que además de ese dulce cataclismo,
también estas reescribiendo mi infancia,
esa edad en que uno dice cosas adultas y solemnes
y los solemnes adultos las celebran,
y vos en cambio sabés que eso no sirve.
Quiero decir que estás rearmando mi adolescencia,
ese tiempo en que fui un viejo cargado de recelos,
y vos sabés en cambio extraer de ese páramo,
mi germen de alegría y regarlo mirándolo.
Quiero decir que estás sacudiendo mi juventud,
ese cántaro que nadie tomó nunca en sus manos,
esa sombra que nadie arrimó a su sombra,
y vos en cambio sabés estremecerla
hasta que empiecen a caer las hojas secas,
y quede la armazón de mi verdad sin proezas.
Quiero decir que estás abrazando mi madurez
esta mezcla de estupor y experiencia,
este extraño confín de angustia y nieve,
esta bujía que ilumina la muerte,
este precipicio de la pobre vida.
Como ves es más grave,
muchísimo más grave.
Porque con estas y con otras palabras,
quiero decir que no sos tan solo,
la querida muchacha que sos,
sino también las espléndidas o cautelosas mujeres
que quise o quiero.
Porque gracias a vos he descubierto,
(dirás que ya era hora y con razón),
que el amor es una bahía linda y generosa
que se ilumina y se oscurece
según venga la vida;
una bahía donde los barcos llegan y se van,
llegan con pájaros y augurios,
y se van con sirenas y nubarrones.
Una bahía linda y generosa,
Donde los barcos llegan y se van.
Pero vos,
Por favor,
No te vayas.
4
Cançó de na Ruixa Mantells
Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – 1922)
Passant gemegosa, com fa la gavina,
qui volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina,
vorera del mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia a les nines,
corona se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines,
per fer-se'n collars.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria, mes ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí...
No tenc en la terra ni pare ni mare,
mes ell és aquí."
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa Mantells".
Un vespre d'oratge finí son desvari;
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redós solitari,
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'ocell fugitiu...
5
Poemes de passió i enginy
Emily Dickinson (Massachusetts, 1830 - 1866)
L'aigua, s'aprèn de la set.
La terra, pels oceans navegats.
L'èxtasi, mitjançant el turment.
La pau, pel recompte de les batalles.
L'amor, en la floridura del record.
Per la neu, els ocells
6
Al borde
Gloria Fuertes (Madrid, 1917 – 1998)
Soy alta;
en la guerra
llegué a pesar cuarenta kilos.
He estado al borde de la tuberculosis,
al borde de la cárcel,
al borde de la amistad,
al borde del arte,
al borde del suicidio,
al borde de la misericordia,
al borde de la envidia,
al borde de la fama,
al borde del amor,
al borde de la playa,
y, poco a poco, me fue dando sueño,
y aquí estoy durmiendo al borde,
al borde de despertar.
7
Sota la casa
Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1863 – 1933)
Ahir, mentre caminava per un barri
allunyat, vaig passar sota la casa
que freqüentava quan era molt jove.
Eros havia pres allà el meu cos
amb la seva força extraordinària.
I ahir, quan vaig passar pel carrer vell,
per l'encant de l'amor, a l'acte s'embelliren
les botigues, les voreres, les pedres,
parets, balcons i finestres:
no hi quedava res que fos desagradable.
I mentre estava dret i mirava la porta,
m'estava dret i m'atardava sota la casa,
tot el meu ésser em retornà
l'emoció, ben servada, de plaer.
8
La meva veritat
Miquel Àngel Lladó Ribas (Palma, 1958)
La meva veritat
no admet mitges tintes,
entre altres coses
perquè està confegida
de la teva paraula,
dels arrenglerats segments
de la teva unívoca direcció,
de la precisa àrea
de la quadratura del teu cercle,
del tendre espai
amb què has bastit els meus calaixos.
La meva veritat
du per pròleg la teva declaració
davant la meva indecisió,
i per colofó
tres formosos fruits
de preludi de primavera;
la meva veritat
és el nítid reflex dels teus ulls
i la teva rialla sense traves,
el teu bes sense reserva,
la bondat del teu nom, sense matisos.
9
Camí florit
Josep Maria Llompart (Palma, 1925 – 1993)
Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).
10
A un olmo seco
Antonio Machado (Sevilla, 1875-1939)
Al olmo viejo, podrido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas, de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazòn espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.
11
Plaça del poeta
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929- 2003)
Demano poc, demano poca cosa.
Només poder treballar com fins ara,
respectuós amb l'ordre que estableixen
discretes lleis d'antiga procedència.
Compondre versos m'omple, m'allibera.
També llegir, i algunes altres coses
del tot banals, del tot quotidianes.
Demano poc, i encara menys tal volta
hauré de demanar quan els anys posin
foscos accents damunt la pell cansada.
Llavors, potser, solament amb escriure
ja en tindré prou. Hi penso i no m'espanta.
M'ho imagino sense gens d'angoixa.
La solitud per tota companyia.
12
Veinte poemas de amor y una canción desesperada (Poema 15)
Pablo Neruda (Xile, 1904 - 1973)
Me gustas cuando callas porque estás como ausente
y me oyes dede lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca
Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.
Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes dede lejos, y mi voz no te alcanza:
Déjame que me calle con el silencio tuyo.
Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.
Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.
13
Unitat
Thich Nhat Hanh (Vietnam, 1906-2022)
En l’instant en què jo mori,
intentaré tornar a tu
tan prest com pugui.
Et promet que no serà llarga, l’espera.
No és vera
que estic ja amb tu
a cada instant?
Observa simplement,
sent la meva presència.
Si vols plorar, no deixis de plorar.
Has de saber que jo ploraré amb tu.
Les llàgrimes que vessis
ens sanaran a tots dos.
Les teves llàgrimes són meves.
La terra que trepitj avui dematí
transcendeix la Història.
Primavera i estiu són presents en aquest instant.
La fulla verda i la fulla morta són en realitat una.
Els meus peus toquen la immortalitat
i els meus peus són els teus.
Camina amb mi ara.
Entrem en la dimensió de la unitat
i veurem florir el cirerer a l’hivern.
Per què parlar de mort?
No necessit morir per estar amb tu de nou.
14
Miratge al nord
Ponç Pons (Alaior, 1956)
El gust terrós i espès de les paraules
L'emotiva bellesa d'un capvespre calm
vora les aigües netes de Cala Pregonda.
El vent,
extasiat,
s'adorm entre la llum cegant que el besa
damunt l'escalfor malva de la sorra.
Aquest instant,
el vol perdut d'un jove gavià,
l'olor salobre
d'un cos amat que en sa nuesa exulta
Amor! Amor!
sobreviurà
(hi ha plàstics secs, fustam, meduses mortes)
potser en els ulls futurs de qui, com jo,
n'ha fet, de cada vers, tota una vida.
15
Podries
Joana Raspall (Barcelona, 1913 - 2013)
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en un altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.
Podries ....podries...
Per tot això pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.
16
Si bastàs
Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – 1996)
Si bastàs pegar un crit, perquè ho sabessin!
Si bastàs plorar fort, escriure cartes,
si bastàs anar en pèl, perquè ho notassin!
Tu, Nai, no ho comprendràs. Ells s'entretenen
bevent cervesa, conversant de dones,
creient en Déu. I a mi no m'ho endevinen,
encara que les mans les tenc morades
de tant edificar castells de sang.
Pareix que volen dir que no és tan ver
com jo me pens. Oh, Nai, tu no ho comprenguis
tu no ho comprenguis mai, no els ho perdonis,
escriu-los-ho pel front amb fil de ferro,
crida-ho des del balcó, fins que se morin
de tant saber-ho tot. Serà més ver
si tots ho saben, Nai, i el món n'esclata.
Ai, si bastàs morir perquè ho creguessin,
t'hauria d'estimar amb la sang dels altres.
17
Quatre coses
Maria Antònia Salvà (Llucmajor, 1869 – 1958)
M'abelleixen quatre coses
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
18
Epíleg
Jovenesa, flor morada;
sol ponent, boirella d'or;
qualque estel a la vesprada,
heus aquí mon viu tresor.
Quan llueixi l'estelada,
pugui en l'alta nit callada
adormir-se, en pau, mon cor.
VINE I PARTICIPA!
Associació de Veïnats de Santa Pagesa C/de Pere Martell, núm. 9